El baret, la nit inalterable

 

Arribàvem a l’“Au Naïve”.

—Ballem ara? —

Cara i coll ert, la noia m’enamorà. L’ocasió, l’enigma; massa maco tot. Soc amic i vaig amb mot nu, ara tot afí, si fre poso.

—Gin o…? —

No a sac. Amè, naïf (com el bar):

—Oda:

“L’au que va, ve”
Salpo, cediré
l’evocar-la.
Sua cada gest,
al blau
quasi purgat,
nau.
Quan t’agrupis,
au.
Qual blat,
segada caus
al racó. Veler,… —

i de cop la seva veu, qual adorable moc:

—Fi. Anem a casa o no? —

Ni goso. Per fi!, sí!
Fa tot ara un tomb, màgia?, vici?…
M’acosto

—Toca —

Massa mam

—Gin, Eloïsa?, cola?, rom?
—Anem
—Ai, on? Altre lloc? —

I ara… Caram! ella bevia, nua, la meva birra.