Per parlar de la meva relació amb els jocs de paraules, remuntant-me al més llunyà que en recordo, m’he de contemplar en una imatge mental amb bata de ratlles i encabit en un pupitre de fusta de taulell verd, al bell mig d’una
aula atapeïda de nois; concretament a l’escola Isaac Albéniz, a Gràcia, un dia qualsevol de
l’any 1972. Aquell dia el mestre, el senyor Viñas, un home vell i declaradament franquista,
ens va proposar un joc molt senzill. Havíem de repetir la paraula “monja”— en
castellà, és clar— un cop rere l’altre fins a descobrir el pernil. Diria que ens va
sorprendre a tots, per com vam riure. De fet, a mi em va sobtar tant que, mireu per on, encara ara,
tot i les dècades que han passat, ho recordo amb força claredat. Allò va ser una
descoberta que anava més enllà dels embarbussaments o dels rodolins que havia sentit. Era un joc
de paraules de debò, el primer del qual en soc conscient.
Que aquell petit divertiment em va afectar és segur, però no
recordo haver palindromitzat res, ni llavors ni en els següents anys
de la infantesa. No, el meu primer palíndrom no va ser a vuit anys, va ser quan
ja en tenia ben bé catorze i n’era un de bastant dolent que em va tenir molt de temps pensant en la manera com tancar-lo, un que avui dia encara no sé com resoldre
bé. Després, ja vora els vint anys, en un petit llibre que recopilava els textos
polítics del seu autor, va arribar “Satarsa, la rata” de Cortázar. Gràcies a aquest conte, vaig
tornar a donar voltes a les paraules, sobretot al meu palíndrom primigeni, però
sense dedicar-m’hi massa temps ni esforç; la vida i la joventut no em deixaven parar a fer simetries,
llavors.
Després d’anys de letargia palindromaire, ja potser assolida la quarantena, de cop un
dia vaig recuperar de valent aquella afició que mai no havia prosperat prou dins meu.
Descobrir la web de Verbàlia, que amb tant d'encert va crear Màrius Serra, i veure que hi havia gent que feia el mateix, em va activar.
Tot començà amb la sorpresa de les primeres troballes, la
febrada inicial, aquells temps de producció incansable, gairebé automàtica, de
joc i descobriment continu. Tothora donant-li voltes a la paraula, ja fos
escrita, oïda, dita, recordada o imaginada.
Un dia, corria l'any 2007, en Jesús Lladó em va trobar a la xarxa i em va suggerir de formar part del Club Palindromista Internacional. No m'ho vaig pensar gens, des de llavors que en soc soci.
Va ser una època de rauxa, de bogeria, de despertar-me a mitjanit i haver d’encendre el llum per anotar part d’una frase possible abans que se m’esvaís amb la son que ja venia. En qualsevol situació, així que podia, deixava de fer el què fos que estigués fent per poder escriure la paraula, aquella i la següent, i potser l’altra i l’altra, el tros clau del palíndrom o tot sencer, ràpidament, no havia d’oblidar la troballa. I si no podia escriure-la, pel que fos, recorria a la mnemotècnia. Era un temps en què els llibres es feien eterns perquè jo anava articulant aquells enginys mentalment a mesura que en llegia el contingut. A cada pàgina d’un llibre havia d’aturar-me un parell o tres de cops per tal de mirar de construir un nou capicua amb tots aquells mots que em semblaven susceptibles de ser girats amb èxit. I l'èxit era una frase sorprenent, suggeridora, o que tingués prou mots per ser considerada original.
Va ser una època de rauxa, de bogeria, de despertar-me a mitjanit i haver d’encendre el llum per anotar part d’una frase possible abans que se m’esvaís amb la son que ja venia. En qualsevol situació, així que podia, deixava de fer el què fos que estigués fent per poder escriure la paraula, aquella i la següent, i potser l’altra i l’altra, el tros clau del palíndrom o tot sencer, ràpidament, no havia d’oblidar la troballa. I si no podia escriure-la, pel que fos, recorria a la mnemotècnia. Era un temps en què els llibres es feien eterns perquè jo anava articulant aquells enginys mentalment a mesura que en llegia el contingut. A cada pàgina d’un llibre havia d’aturar-me un parell o tres de cops per tal de mirar de construir un nou capicua amb tots aquells mots que em semblaven susceptibles de ser girats amb èxit. I l'èxit era una frase sorprenent, suggeridora, o que tingués prou mots per ser considerada original.
Tot allò, però, ara ja queda enrere, avui penso que la
majoria de palíndroms que he fet són força dolents i no valen res, tret de la
bona estona que em regalaren, tret del goig que vaig sentir component-los, tret que són criatures meves. De
fet, la majoria dels palíndroms que llegeixo, i en són moltíssims, o no em
diuen res o no m’agraden. Diria que en salvaria un de cada dos-cents, i potser
encara sóc molt generós. Però no vull opinar de l’obra aliena, així que posem
que parlo exclusivament dels meus i diré que considero que la immensa majoria
dels meus palíndroms són dignes d’acabar llençats al cubell de l’oblit, sense
pietat.Si no ho faig, si els conservo, és per pur romanticisme.
Intentaré explicar per què no m’agraden.
L'escriure no és res si no hi ha el llegir, tots ho sabem
i ningú escriu per res, a tots ens importa que el què escrivim sigui llegit, ho
necessitem per completar l’acte comunicatiu. A vegades ens podem acontentar a
ser nosaltres mateixos els únics lectors, però sovint ens agrada i omple molt
més que els nostres escrits siguin llegits per algú altre. I en el fet de ser
llegits és on ens trobem amb un primer condicionant, que és que qui està a
l’altra banda, el lector, entengui el que diem. Per aconseguir-ho, res d’això
és nou, l’important és que el text sigui intel·ligible, que estigui construït
de manera que transmeti, que digui alguna cosa al seu receptor.
Heus aquí el primer problema, perquè moltes vegades el
missatge es perd. Això pot passar per diversos motius, com pot ser l’alteració de
l’ordre sintàctic, que al palíndrom li falti algun complement (articles,
pronoms, etc.), que necessiti algun connector
que no hi és, que requereixi una explicació entre comes o bé, tal com passa en
la majoria dels casos, pot ser que necessiti un context per ser comprès. El
resultat és que en moltes d’aquestes frases es perd el missatge, no s’entenen bé,
i tot plegat és un fracàs.
Però suposem que no, imaginem que no es perd el missatge i que arriba clar, posem que són palíndroms ben escrits i que, per tant, sí
que transmeten quelcom que el lector entendrà perfectament. Semblaria que ja
està bé, missió aconseguida, oi? Diem una cosa i es comprèn, eureka!,
ja hem acomplert la funció comunicativa.
Doncs hi ha una falla, una falla que per a mi és molt important.
La intenció. No hi ha literatura si no hi ha intenció, ni
tan sols en els experiments dadaistes o surrealistes deixava d’haver-hi una
voluntat, ja fos de trencament, ideològica, de rebel·lia, o bé d’invocació
onírica del subconscient. Si volem crear un text ho fem per dir alguna cosa,
expressar un pensament, relatar un fet, descriure un sentiment, etc. Però en el
cas del palíndrom això no va així, és ell qui mana, no el pots doblegar i fer
anar per on vols si no és que estàs disposat a perdre’n la comprensibilitat del
missatge. I això és un fet insalvable, llevat de casos ben rars en què els
nostres textos diuen el que realment volem dir.
Davant d’aquest escull, què fem
els palindromistes? Doncs en moltes ocasions impostem. De cara al lector, encara
que no en siguem conscients, volem dir allò que ens fa dir el palíndrom, fem el
paper d’autors del contingut. No ho neguem, no diem pas el contrari, per tant,
ho afirmem. I això és trampa, perquè potser sí que en alguns casos el text ve a
dir una cosa similar al que nosaltres voldríem expressar, però en molt pocs
coincideix plenament. En conseqüència, el palíndrom, aquella frase d’anada i tornada
que tant ens agrada compondre, és una expressió de contingut atzarós amb un missatge
que no ens surt de dins, que ens imposa la fèrria condició de la simetria i que
no és nostre.
I això no m’agrada. Si jo vull expressar que dimarts vaig trobar-me amb el meu amic
Llorenç, posem per cas, i ho vull dir amb un palíndrom, res del que em
sortirà tindrà gaire a veure amb el fet que dimarts
vaig trobar-me amb el meu amic Llorenç. Segurament al disbarat que em surti
hi apareixerà alguna paraula que evoqui quelcom del meu pensament inicial, però ben segur que el missatge no serà el que jo volia transmetre.
Tinc clar que
el palíndrom és una eina ben poc útil a l'hora de descriure situacions concretes,
pensaments exactes, descripcions veritables. I crec que tots els qui ens hi
dediquem ho sabem perfectament.
Per tant, si volguéssim parlar en palíndroms o relatar uns
fets amb ells, el que hauríem de tenir és un llistat previ amb centenars de
milers d’ells i anar triant el més adient a cada cosa que desitgéssim
expressar, o sigui, utilitzar-los a posteriori, anar-los usant a mesura que
necessitéssim escriure el que fos. Així i tot, triaríem els que més
s’acostessin a la nostra intenció, però gairebé mai diríem exactament el que
volíem dir.
Què ens queda, doncs? Jo ho tinc clar, només amb la poesia
seré capaç de treure el suc a l’esforç que representa construir textos de doble
sentit de la lectoescriptura. Igual que fa el poeta amb la mètrica, adaptant
allò que vol transmetre a la rima i potser també al nombre de síl·labes i de
versos que demana el poema, o simplement al ritme que s’imposa, així fa el
palindromista. Ell haurà de fer el mateix amb la constricció que representa
el fet que el text hagi de ser simètric, si és llarg també de baix a dalt, i buscarà
les paraules més idònies per bastir un text poètic, una poesia palindròmica.
Només així, presentat com un poema, podrà dir el que vol, expressar-se, i
tindrà la complicitat del lector que se sabrà immers en el camp molt més ampli
i lliure del llenguatge poètic. La temàtica, però, se’n veurà afectada, així
que haurà d’evitar massa concrecions, res de voler detallar, tot haurà de ser
molt eteri, suggerit, mirarà de fer que el lector interpreti i arribi allà a
on vol que arribi. D'aquesta manera, el palindromista haurà aconseguit la fita d’escriure palíndroms
formalment correctes, amb sentit i amb intenció.
Però jo no soc poeta, no tinc tampoc un arxiu de centenars
de milers de palíndroms del que pugui nodrir-me per a construir els meus textos
capicues. És per això que la meva producció és cada cop més minsa. A cada any
que passa em torno més exigent amb tot el que he comentat abans, més crític amb
mi mateix, i això em fa tendir al bloqueig. Ja no soc gens productiu, vegeto i
així metabolitzo el “ser o no res”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada