Sues i ni seus?

Art ella, art ell. Tatua pautat, lletra a lletra.

Cos i nom i déu, que dimoni sóc.

Cartells (lletra C)

Nòmada, corro cada món.

Cel, pau, aplec.

Tallat

—Sí, on avui diàlegs

 erudits abrigallen el rapsoda

(raó reputada), 

farem l'acte. 

I si et cal, mera fada, tu... 

... 

Però ara dos parlen. Ella —gir bast i dur —es gela i diu: 

—Va nois! 

Ui!, Déu?... Què diu?

Truc curt

                                                                                   

Au, sua.

Ara, cavall, a palau.

Sua, cau.

Car ignora cada nit amada,

cada lluna res rep

per ser la contrapart,

l'alè d'un astre cert,

sa, nu, de l'altra part.

No cal. Res rep

per ser anul·lada

cada matinada.

Car on gira cua cau,  

sua,

la palla va cara.

El baret, la nit inalterable

 

Arribàvem a l’“Au Naïve”.

—Ballem ara? —

Cara i coll ert, la noia m’enamorà. L’ocasió, l’enigma; massa maco tot. Soc amic i vaig amb mot nu, ara tot afí, si fre poso.

—Gin o…? —

No a sac. Amè, naïf (com el bar):

—Oda:

“L’au que va, ve”
Salpo, cediré
l’evocar-la.
Sua cada gest,
al blau
quasi purgat,
nau.
Quan t’agrupis,
au.
Qual blat,
segada caus
al racó. Veler,… —

i de cop la seva veu, qual adorable moc:

—Fi. Anem a casa o no? —

Ni goso. Per fi!, sí!
Fa tot ara un tomb, màgia?, vici?…
M’acosto

—Toca —

Massa mam

—Gin, Eloïsa?, cola?, rom?
—Anem
—Ai, on? Altre lloc? —

I ara… Caram! ella bevia, nua, la meva birra.